EL CONTE DELS DIMONIS

Seguint amb el fil de l’anterior entrada, de vegades ens preguntem: Però, on cal buscar realment la verdadera “FELICITAT”?

La història que us proposo a continuació, ens ho explica. Jo la he titulat “el conte dels dimonis” i diu així:

“Explica la llegenda, que poc abans que la humanitat existís, es varen reunir uns quants dimonis per fer una mala jugada als homes.

Un d’ells va dir: - Molt aviat seran creats els humans. No és bo que tinguin masses virtuts. Hauríem de fer alguna cosa per què els hi sigui més difícil el seu pas per la vida. Els podríem omplir- de vicis i de defectes; això els farà mal -.

El líder dels dimonis va dir: - Ja està previst que tinguin defectes i vicis, però amb això no hi ha prou per a fer-los uns essers desgraciats. Crec que els hauríem de privar d’alguna cosa que els fes estar descontents cada dia de la seva vida -.

- Què divertit! – varen dir tots.

A les hores un dels dimonis, va comentar: - Crec que els hi hauríem de prendre alguna cosa que considerin molt important... però què? -.

Després de molt pensar el líder dels dimonis va exclamar: - Ja ho sé! Els hi prendrem “La FELICITAT” amagant-la en un lloc on mai la puguin trobar -.

- Meravellós, fantàstic,  excel·lent idea! - Varen cridar tots els dimonis.

El líder va seguir: - El problema és a on amagar-la per què mai la puguin trobar -.

Un altre dels dimonis, va prendre la paraula: - Anem a amagar-la al cim de la muntanya més alta del món - . De manera immediata, un altre membre va respondre: - No, aquest no és un bon lloc, recorda que tindran molta força i seran persistents; fàcilment algun cop, algú podrà pujar i la trobarà i si la troba un, ja tots voldran escalar el cim i així tots la tindran -.

Un tercer dimoni va proposar: - A les hores, amaguem-la al fons del mar -.

Un quart que encara no havia pres la paraula va contestar: - Tampoc no em sembla bona idea, recorda que tindran curiositat i en un moment determinat construiran un aparell per poder baixar al fons de l’oceà i a les hores la trobaran -.

El tercer dimoni va dir: - Doncs amaguem-la en un planeta que estigui lluny de la Terra -. De nou el quart dimoni va dir: - No, recorda la seva intel·ligència, un dia algú construirà una nau en la que podran viatjar a altres planetes i la descobriran -.

Un dimoni vell, que fins aquell moment havia estat en silenci escoltant atentament tota la conversa, es va posar en peu i en el centre de la reunió, va dir: - Crec que sé on amagar la felicitat per què mai no la trobin. “La FELICITAT” cal amagar-la allà on mai ningú la busqui -.

Tots els dimonis  varen preguntar plegats: - Però a on? -.

El vell dimoni va respondre: - L’amagarem a dins d’ells mateixos, ...molt a prop del seu cor. Tots estaran tan enfeinats en buscar-la en les coses externes que mai arribaran a pensar que “La FELICITAT” està en el seu interior i això els hi passarà mentre són uns infeliços, sense saber que tot el temps haurà estat a dins seu -.

Les rialles i els aplaudiments es van multiplicar i tots els dimonis reien i ballaven d’alegria”.

La felicitat, que sempre està a dins de l’esser humà, només es manifesta quan la desenterrem de tots els enganys, exigències i condicions externes.

Descobrir “La FELICITAT” autèntica i permanent i desenvolupar aquest sentiment, només depèn de nosaltres mateixos.

LA RECERCA DE LA FELICITAT

Per la recerca de la felicitat a través d’una actitud positiva, només cal:

1.     Una actitud interior positiva que cal cultivar.

2.     Una decisió personal que es pren cada dia.

3.     Tenir clar que la vida és un camí, no una fita.

Si veiem el nostre estat d’ànim de cada dia, veurem que aquest és canviant. És important saber detectar quin és el fil conductor de com ens trobem i ens comportem per tal de poder detectar i intervenir en aquelles possibles senyals emocionals negatives per tal d’evitar que ens portin a un malestar permanent.

Saber acceptar

Acceptar no significa resignar-se. L’acceptació no nega la realitat. Acceptar és saber veure les coses com són i accepta-les, però sense renunciar a realitzar aquells canvis per millorar les condicions. Es tracta d'acceptar el que és i carregar-ho de significat positiu per seguir creixent.

Cal considera les coses que ens passen a la vida com si fossin anècdotes o simplement pràctiques d’aprenentatge. Totes elles, tant les que ens agraden com les que no ens agraden, tenen la mateixa funció: fer-nos créixer. Hem d’aconseguir que la felicitat tan sols depengui de la nostra ment.

“Mai deixis que ningú et digui que no pots fer alguna cosa. Si tens un somni has de protegir-lo. Si algú no pot fer alguna cosa, et dirà que tu tampoc pots. Si ho vols, ves a per ell”.

De la pel·lícula “A la recerca de la felicitat”.

  

Quatre reflexions sobre la felicitat

La felicitat com actitud: La nostra felicitat depèn més de com vivim les coses que de les coses que vivim. La felicitat no és un destí a on arribar, sinó una forma de viatjar.

La felicitat com a virtut, plenitud i contemplació: La plenitud segons Aristòtil és arribar fins allà on un és capaç.

La felicitat com a capacitat interna de la persona: Sèneca deia que cada persona és capaç de crear-la.

La felicitat del moment: Una estratègia a seguir, és no guardar res per una ocasió especial sinó prendre consciència de que cada dia i a cada moment pot esser especial si ens ho proposem.

“La felicitat s’aconsegueix quan allò que un pensa, allò que un diu i allò que un fa, estan en harmonia”.

Gandhi

 ACTITUD POSITIVA: ADAPTACIÓ SOCIAL I RESILIÈNCIA

El cinquè pilar de la Intel·ligència Emocional, també com el quart, dins de les relacions interpersonals, és el de l’ACTITUD POSITIVA i es desenvolupa a través de l’ADAPTACIÓ SOCIAL i la RESILIÈNCIA.

Si recordem, el concepte d’adaptació social, és tracta d’una habilitat que es basa en saber afrontar les diferents situacions amb una actitud positiva tenint present que la resposta que donem a allò que ens passa, sempre depèn de nosaltres.

Si bé no podem controlar allò que succeeix, quasi sempre podem decidir la nostra actitud davant d’allò que vivim.

Aquesta actitud positiva que hem decidit mantenir, té en la majoria dels casos la possibilitat de generar també respostes positives en els altres.

Segons Goleman, l’adaptació social seria una de les habilitats socials, que ens permet ser un expert per a induir respostes desitjades en els altres.

De totes les competències emocionals que depenen d’aquesta habilitat social en voldria destacar-ne set, que són:

1. La capacitat de poder influir positivament en els altres.

2. El saber elaborar missatges convincents i amb criteri.

3. El tenir la capacitat de saber gestionar bé els conflictes.

4. La capacitat de lideratge, que vol dir tenir la capacitat d’inspirar i guiar a les persones.

5. Ser un catalitzador del canvi o el que és el mateix, iniciar i administrar situacions noves.

6. Ser un constructor de lligams per tal de reforçar les relacions interpersonals dins d’un grup.

7. El tenir la capacitat de generar equip per tal de poder crear sinergies per aconseguir objectius comuns.

Amb una actitud positiva els teus problemes es transformen en reptes, els teus obstacles amb aprenentatge i les teves penes en part de la teva vida. 

UNA HISTÒRIA AMB EMPATIA

Feia pocs dies que havia començat las classes de quart curs d’ESO. Tornava de l’Institut quan vaig veure a un noi de la meva classe que anava a casa seva carregant un munt de llibres. Es deia Pere.

Com algú es capaç d’emportar-se tots els seus llibres a casa seva el divendres? Segur que ha de ser un “empollon” – vaig pensar.

Jo tenia planejat un gran cap de setmana. Sortir a sopar amb els amics i un partit de futbol dissabte per la tarda... en aquell moment vaig veure un grup de nois que corrien cap en Pere. Li van tirar els llibres que duia a les mans i el van llençar al terra. Vaig veure les seves ulleres com sortien volant i caure a tres metres d’ell, mentre els altres nois l’insultaven i li feien mofa. El vaig veure com mirava al cel i vaig poder observar una terrible tristesa en els seus ulls.  A les hores vaig sentir la necessitat d’anar on era. Vaig corre mentre s’arrastrava per arribar, amb llàgrimes als ulls, a les seves ulleres. Li vaig poder donar i li vaig dir:

- Aquests tipus són uns idiotes, haurien de poder entretenir-se en una altra cosa -.

En va mirar i em va dir: - Moltes gràcies -.

Hi havia un gran somriure a la seva cara. Era un d’aquells somriures que mostrava verdadera gratitud. El vaig ajudar a recollir els seus llibres i li vaig preguntar a on vivia.

Va resultar que casa seva era molt a prop de la meva, així que li vaig preguntar com era que no l’havia vist abans pel barri. Em va dir que abans havia estat en una altra escola d’un altre poble i que per raons de feina, els seus pares, s’havien hagut de traslladar aquí. Varem parlar pel camí de tornada a casa i va resultar ser un noi molt agradable. El vaig convidar a jugar a futbol amb els meus amics el dissabte a la tarda, i va acceptar.

Desprès del partit varem passar junts la resta del cap de setmana i quan més el coneixia, més m’agradava.

Va arribar el dilluns al matí i allà estava en Pere amb el seu munt de llibres. El vaig parar i li vaig dir, que si seguia d’aquella manera aviat aconseguiria un bon parell de bíceps. Ell simplement va somriure i em va passar la meitat dels llibres.

Durant els següents anys que va durar la secundaria ens varem convertir en autèntics amics. En el darrer any de batxillerat ja teníem pensat quina carrera volíem fer. Mentre ell va escollir medicina, jo em vaig decidir per arquitectura.

Al final dels estudis de batxillerat i tal i com era costum en el centre, un dels alumnes, que havia estat l’escolli’t per la resta de companys, havia de pronunciar un discurs de final de curs a manera d’acomiat.  Tothom per unanimitat va triar en Pere, ja que durant aquells darrers anys s’havia convertit en un company molt apreciat. Tot s’ha de dir, en el fons em vaig alegrar de que fos ell i no jo el qui ho hagués de fer.

Va arribar el dia de final de curs, i el moment del discurs. En Pere estava esplèndid i fins i tot les ulleres li donaven un aire atractiu i especial que he de confessar em recordava algun cop quan m’havia fet sentir gelós degut l’èxit que tenia amb les companyes de classe. Però avui per ell era un dia en el que estava especialment nerviós, així que em vaig acostar i amb un copet a l’esquena li vaig dir:

-Tranquil Pere, segur que estaràs genial -. Em va mirar amb agraïment i em va donar les gràcies.

Abans de començar el seu discurs, va aclarir la gola i va començar:

- El dia de final de curs de secundaria, és per mi un dia en el que hem d’agrair a totes aquelles persones que ens han ajudat a aconseguir arribar fins aquí. Els nostres pares, els nostres germans, els nostres mestres...però sobretot com és el meu cas, al meu amic -.

- Estic aquí, per a dir-vos, que tenir un amic és el millor regal que un pot tenir - . Jo el mirava de manera incrèdula mentre explicava el dia en que ens varem conèixer.

- Aquell dia, - va dir en Pere – jo havia planejat suïcidar-me, és per això que vaig decidir buidar la meva taquilla de tots els meus llibres per què la meva mare no ho hagués de fer, i quan estava camí de casa.... A les hores em va mirar profundament i em va regalar un somriure. - Gràcies a Deu -, va dir – un amic em va salvar....per què em va permetre recuperar el meu respecte i la meva autoestima que feia temps havia perdut. Tots el que estaven presents el varen aclamar. I va ser a les hores quan em vaig adonar, del que aquell moment havia representat.

Encara que no ho vulguem a la vida, amb les nostres accions podem afectar als altres, ja sigui per bé o per mal. Mai subestimis el poder de les teves accions. I recorda, que amb un petit gest pots canviar la vida d’una persona.

L’EMPATIA

Diu un savi proverbi que, és impossible comprendre ningú si abans no ens posem en el seu lloc. Cal dir però, que per poder fer això, primer cal voler-ho fer.

Empatia es podria definir com el millor grau de sintonia afectiva que es pot aconseguir amb les altres persones. És per tant, la capacitat de poder percebre allò que està experimentant una altra persona i per tant entendre i tenir presents els seus sentiments, emocions i necessitats. Es tracta en definitiva, de posar-se en el lloc de L’altre.

L’empatia és el valor per excel·lència en qualsevol tipus de relació entre  els essers humans, ja que inclou també el respecte i la tolerància.

La pràctica de l’empatia fa possible posar de relleu el nostre autocontrol emocional davant dels altres. L’empatia és una habilitat que ens permet reconèixer i tenir presents les emocions, els sentiments i les necessitats de la persona amb la que ens relacionem.

El que ens ha d’ajudar a controlar-nos i a respectar-nos els uns als altres, és la pràctica de l’empatia.

ELS OBSTACLES A LES BONES RELACIONS

Hi ha infinitat de creences que hem assimilat, que ens condicionen i que condicionen el nostre estat d’ànim i que repercuteixen de manera directa en la forma en que ens relacionem, creant barreres emocionals que dificulten una correcta entesa amb algunes de les persones del nostre entorn. Mentalment atribuïm causes als esdeveniments, es a dir, que ens anticipem a fer les nostres suposicions i a treure conclusions sense tenir a l’abast tota la informació.

Els principals errors del nostre coneixement més habituals i que cal intentar evitar per la millora de l’empatia a les nostres relacions són:

1. Els filtres mentals, que fan que només siguem capaços de tenir present, un dels elements d’una determinada situació sense tenir-ne en compte la resta.

2. Els pensaments oposats o radicals, en la que es té tendència a percebre les coses d’una manera extremista, sense terme mig.

3. La generalització gratuïta, que consisteix en extreure conclusions generalitzades a partir d’un sol fet.

4. La personalització negativa, relacionant a algú de manera subjectiva, com a culpable d’una qüestió que ens ha afectat negativament.

5. El raonament emocional d’aquelles coses negatives que sento i que penso que han de ser veritat, sense tenir en compte els fets d’una manera objectiva.  

6. Etiquetar a partir d’un judici negatiu que creem a partir d’un fet sense tenir tota la informació dels antecedents i pels quals han portat a aquella persona a tenir aquell comportament.

7. El fet de pensar que tenim la raó i de no assumir que es possible que la tinguin els altres i que siguem nosaltres els qui estem equivocats.

“Trista època la nostra! En la que és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Albert Einstein.

UN CONTE SOBRE L’ASSERTIVIAT

De les històries que he llegit, he trobat una que serveix per il·lustrar els diferents estils de comunicació que es divideixen en passiu, agressiu i assertiu. En aquest cas estaríem davant d’un diàleg on entre els dos interlocutors, el llenguatge utilitzat seria l’agressiu en un dels personatges i l’assertiu en l’altre. Crec que no us costarà massa identificar qui és qui. El conte es titula “L’Hostal de Sant Jordi i el Dragó”, i diu així:

Hi havia una vegada un rodamón, que es va trobar per atzar a les portes d’una posada que tenia penjat un gran cartell amb el nom de “L’Hostal de Sant Jordi i el Dragó”.

En aquest moment es dona la següent situació: està nevant i el rodamón té gana i molt fred però no te diners. Colpeja la porta de l’hostal. S’obre la porta i apareix una senyora amb cara de molt pocs amics i li diu:

-  Què vol?

El rodamón diu:

-  Miri, jo tinc gana i fred…

-  Té diners? – li crida la dona.

-  No, diners no tinc, però la puc ajudar... – i plafff!, la dona li tanca la porta a la cara.

L’home es queda desolat.

Està apunt de marxar, però decideix insistir.

Colpeja la porta altre cop.

-  I ara què vol? – li diu la senyora.

-  Miri, li vull demanar per favor que em deix…

- Aquí no estem per fer favors, aquí estem per fer negocis. Això és un hostal, un negoci, no sap el que és un hostal? Així que si no té diners se’n va! I si no té per menjar, es mort i punt! - Plaff!, un altre cop la porta a la cara.

El rodamón està per marxar però decideix insistir un altre cop.

Una vegada més colpeja la porta i diu:

-  Miri, senyora, disculpi’m…

- De disculpi’m, res! Miri, si no se’n va, li tiraré una galleda d’aigua freda al damunt. ¡¡Fora!! - I ¡¡plaff!! Li torna a tancar la porta de cop.

L’home baixa el cap. Decebut es disposa a seguir el seu camí quan en arribar a la cantonada, aixeca la vista i veu de nou el cartell que diu: “L’Hostal de San Jordi i el Dragó”.

A les hores decideix tornar. Per darrer cop colpeja la porta.

La senyora li crida des de dins:

- I ara què dimonis vol?

El rodamón li contesta:

- Miri, en lloc de parlar amb vostè, què podria parlar amb Sant Jordi?

ASSERTIVIAT

L’assertivitat o la comunicació assertiva és un estil de comunicació entre l’agressivitat i la passivitat. Es tracta d’expressar les nostres conviccions amb fermesa defensant els nostres drets. Les persones que tenen assertivitat demostren una autoestima alta.

Ser assertiu vol dir que soc valent, pacient i amable per dir-te el que penso, per ser fidel amb el que penso i sento, per dir-t’ho bé. Prometo escoltar-te, respectar-te i dir-te sempre la veritat i espero el mateix de tu.

Des del meu punt de vista, una molt correcta definició del que és l’assertivitat és la cita que troben en el llibre: “Assertivitat per a gent extraordinària”, escrit per l’Eva Bach i l’Anna Forés quan diu que:

“Assertivitat significa defendre els drets personals i expressar els pensaments, emocions i creences de manera directa, honesta i apropiada, que no violi els drets d’una altra persona”.

Lazarus (1971).

Podríem assegurar per tant que les persones assertives tenen una alta autoestima i confiança en si mateixes, són empàtiques per què saben escoltar i tenen com un dels valors fonamentals de les relacions humanes el respecte als altres.

Expressió de les Emocions. EMPATIA I ASSERTIVITAT (I)

Les anteriors pàgines han tractat  a través d’una visió general de tres pilars: Autoconeixement, Autocontrol i Autoestima que configuren el que s’anomena la Intel·ligència Emocional Intrapersonal. Arriba ara el moment de parlar sobre els pilars que configuren la Intel·ligència Emocional  Interpersonal.

En aquesta pàgina i següents  tractaré del quart pilar, que correspon al de  l’Expressió de les emocions. Aquest pilar es desenvolupa a través de l’EMPATIA i de l’ASSERTIVITAT.

Recordem que una correcta expressió de les nostres emocions és el que ens permet saber identificar i tractar els sentiments dels altres (Empatia) i saber-nos comunicar amb els altres a partir de la correcta gestió de les nostres emocions (Assertivitat). 

EXPRESSIÓ DE LES EMOCIONS

Cal ser amable amb les persones que es van creuant en el teu camí tot recordant el gran poder que té la paraula.

“Les paraules tenen el poder de destruir i ajudar. Quan les paraules són amables, poden canviar el món”.

Buda.

Empatia i Assertivitat són dues habilitats que cal potenciar per tal de poder gestionar de manera eficient i adequada les relacions amb totes les persones que ens envolten i en tots els àmbits de la nostra vida. De la manera en que aquestes relacions siguin més efectives i adequades en depèn la nostra salut emocional. 

La tècnica del canvi de rols resulta de molta utilitat per a desenvolupar l’habilitat de l’empatia, que és la capacitat de posar-se al lloc de l’altra persona, per tal de poder entendre’l.

La nostra lògica molt sovint es fonamenta en el principi del tercer exclòs d’Aristòtil. Segons aquest principi no pot ser que una afirmació sigui a la vegada verdadera o falsa. L’experiència ens demostra que en certes ocasions dues afirmacions diferents, poden ser a la vegada verdaderes.

“De totes les il·lusions, la més perillosa consisteix en pensar que tan sols existeix una única realitat”

P. Watzlawick.

Les cinc claus de la comunicació interpersonal.

1. Enfocament múltiple.

Si crec que allò que penso és “veritat”, així ho transmetre als altres, tractant les meves interpretacions i judicis com certeses i veritats universals.

L’enfocament múltiple parteix de la premissa de respectar el punt de vista dels altres, evitant la prepotència i parlant des de la veritat, fonamentant els arguments i creences que emetem.

2. Assertivitat.

És pot definir l’Assertivitat com l’art d’expressar i defensar allò que jo penso i sento sense ofendre a l’altre i cuidant la relació. Una de les claus està en buscar el moment i el lloc adequat, així com la manera de dir les coses.

3. Escolta activa.

Escoltar vol dir suspendre els judicis mentre l’altra parla per entendre allò que diu. L’escolta és una qüestió d’actitud i de respecte als altres.

4. Gestió de compromisos.

És molt recomanable saber declinar i negociar les peticions que ens fan. Després d’assolir un compromís cal complir ja que si no la nostra fiabilitat està en perill.

5. Disseny de la conversa.

Tota conversa rellevant hauria d’estar dissenyada. NO podem deixar aquestes converses en mans de la improvisació o de la bona voluntat.

 COM INTERPRETEM

Els altres no ens donen ni ens prenen res. Només son miralls que ens mostren allò que tenim i allò que ens manca. El filòsof Adous Huxley va dir:”L’experiència no és allò que ens passa, sinó la interpretació que fem d’allò que ens passa”.

L’únic que necessitem per gaudir d’una vida emocional sana i equilibrada és cultivar una visió més objectiva de nosaltres mateixos.

El secret és dedicar més temps i energia al nostre diàleg interior. Hem de vigilar allò que diem i com ens tractem, així com, allò que diem als altres i de com els tractem.

LA MESTRA D’EN JOAN. L’AUTOESTIMA (II)

Buscant una història sobre l’Autoestima, vaig trobar aquest conte en el que explica que en ocasions la manca de respecte i d’amor a un mateix, en la que podem caure les persones pot ser degut a circumstàncies alienes a ells mateixos. Sobreposar-se a aquestes situacions no resulta de vegades fàcil i és aquí quan la intervenció d’altres persones hi poden jugar un paper decisiu. La història es titula “La mestra d’en Joan” i diu així:

El primer dia de classe, la senyoreta Àngela, mestra del darrer curs de Primària, els hi va dir als seus alumnes que a tots els voldria per igual. Però als pocs dies això no va ser del tot cert, ja que en la primera fila es trobava, enfonsat en el seu pupitre, en Joan, en qui la professora Àngela ja s’hi havia fixat des de l’any anterior i havia observat que era un nen que no jugava amb els altres nens, que la seva roba estava sempre arrugada i que necessitava gairebé sempre d’una bona neteja.

Amb el pas del temps, la relació entre la professora i en Joan es va anar tornant desagradable, fins el punt de que ella va començar a sentir una preocupant antipatia per aquest alumne.

Un dia, la direcció de l’escola li va demanar a la senyoreta Àngela, revisar els expedients anteriors de cada nen de la seva classe per així comprovar la seva evolució. Ella va posar l’expedient d’en Joan el darrer, dubtant fins i tot de si l’hi calia llegir. Tot i això, quan va arribar al seu arxiu se’n va endur una gran sorpresa.

La mestra de tercer any escrivia: en Joan és un nen brillant amb un somriure espontani i sincer. Realitza la seva feina amb cura i és molt educat; és una joia tenir-lo a la classe.

La seva mestra de quart any va escriure: en Joan és un excel·lent alumne, apreciat i volgut pels seus companys, però te problemes a casa degut a la tensa relació de parella que mantenen els seus pares.

La mestra de cinquè any va escriure: els constants problemes que hi ha a casa d’en Joan, han provocat la separació dels seus pares; la seva mare s’ha tornat alcohòlica, i el seu pare mai el va a veure. Aquestes circumstancies estan provocant un seriós deteriorament del seu desenvolupament escolar, ja que no assisteix a classe amb la mateixa puntualitat i ganes que abans, i quan ho fa, o bé provoca baralles amb els seus  companys o simplement s’adorm.

En aquest moment, la senyoreta Àngela es va adonar del problema, i es va sentir culpable i trista, sentiment que va créixer quan en arribar les dates properes a les festes nadalenques, tots els alumnes li varen portar els regals embolicats en papers brillants i preciosos llaços, menys el d’en Joan, que va embolicar el seu regal matusserament, en un paper de diari. Alguns nens varen començar a riure quan la mestra hi va trobar a dins d’aquells papers arrugats, una polsera a la qual li faltaven la meitat de pedres i una ampolla de perfum mig buida. La senyoreta va tallar de forma contundent la burla que estava patint en Joan, alabant la bellesa de la polsera, i posant-se una mica de perfum en el coll i els canells.

En Joan es va quedar aquell dia desprès de classe tan sols per a poder dir-li: senyoreta Àngela, avui t’he pogut olorar com quan jo era feliç.

Desprès de que tots els nens haguessin abandonat l’escola, la senyoreta Àngela va estar plorant durant una llarga estona. I des de aquell mateix dia, va decidir no només ensenyar lectura, escriptura i aritmètica als seus alumnes, sinó que també els introduiria en l’aprenentatge dels valors i dels sentiments.

A mesura que passaven els dies, la senyoreta Àngela va començar a tenir un especial afecte pel Joan, i quan més temps treballava amb ell  des de l’afecte i la comprensió, més despertava a la vida, la ment d’aquell nen. Quant més el motivava, més ràpid aprenia, quant més li donava, més comprenia. I així, d’aquesta manera, va arribar el final del curs i en Joan s’havia convertit en un dels millors alumnes de la classe.

Un any després, la senyoreta Ángela va trobar una nota d’en Joan a sota de la porta de la seva classe on hi deia, que ella havia estat la millor mestra que havia tingut en la seva vida.

Varen passar 6 anys abans de que reves una altra nota d’en Joan. Aquest cop li explicava que havia acabat batxillerat i que havia obtingut una de les qualificacions més altes del seu institut, i que encara pensava que ella havia estat la millor mestra que havia tingut.

Varen passar 7 anys més, quan va rebre una altra carta. Aquest cop li explicava que tot i que havien estat uns anys de carrera universitària prou difícils finalment s’havia pogut llicenciar. En la firma de la seva carta i cridava l’atenció la longitud del seu nom: Doctor en Cirurgia Joan Riera Alberich. En la postdata, hi figuraven les següents paraules: segueixes essent la millor mestra que he tingut en la meva vida. Gràcies de tot cor senyoreta Àngela per creure en mi. Moltes gràcies per haver-me fet sentir important i per ensenyar-me que jo podia marcar la diferència.

La senyoreta Àngela, amb llàgrimes als ulls va agafar paper i bolígraf i li va escriure: No Joan, estàs equivocat. Tu vas ser qui em va ensenyar que era jo la qui podria marcar la diferència. En canvi a tu, només et calia una petita dosis d’Autoestima.

L’AUTOESTIMA (I)

Les persones que tenen poca intel·ligència emocional es reprimeixen de manera intuïtiva cada cop que es troben davant d’alguna adversitat. D’aquesta forma s’acaben convertint en víctimes i botxins del seu dolor, el qual intensifiquem al tornar a pensar en el que els ha passat.

També sovint el essers humans donem més importància al fet de pensar en “com ens veuen” els altres... És per aquest motiu que a vegades ens podem mostrar arrogants i prepotents al interactuar amb altres persones, creient que aquesta actitud és un senyal de seguretat en vers nosaltres mateixos. En canvi quan ens infravalorem, pensem justament el contrari. Aquestes dues conductes representen les dues cares d’una mateixa moneda: l’Autoestima.

L’Autoestima es podria definir com la manera en la que ens valorem a nosaltres mateixos.

 “Si no ho trobes dins teu, on ho trobaràs?”

Alan Watts.

La veritable autoestima neix al acceptar-nos tal i com som. En canvi, la manca d’autoestima te greus conseqüències, tant en la nostra forma d’interpretar i entendre el món, com en la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb els altres.

Així mateix la manca d’autoestima obliga a moltes d’aquestes persones a compensar emocionalment aquesta qualitat mostrant-se orgulloses, forçant a projectar una imatge de triomfador en tot moment, fins i tot quan se senten derrotades. La vanitat les condemna a amagar-se sota una mascara, però sota aquestes falses aparences pateixen un profund sentiment de buit i fracàs.

L’absència d’autoestima també provoca que algunes persones no s’acceptin a sí mateixes i construeixin una identitat diferent i especial per reafirmar la seva pròpia individualitat. No suporten ser considerades com a vulgars i fugen de la normalitat. Acostumen a crear un món de drama i fantasia que acaba per envoltar-los en un cercle d’incomprensió, desequilibri i melancolia. I quan es comparen amb les altres persones senten enveja per creure que aquelles tenen alguna cosa que a ells els hi falta.

“Només si em sento valuós per ser com sóc, puc acceptar-me, puc ser autèntic”.

Jorge Bucay.