UNA HISTÒRIA AMB EMPATIA

Feia pocs dies que havia començat las classes de quart curs d’ESO. Tornava de l’Institut quan vaig veure a un noi de la meva classe que anava a casa seva carregant un munt de llibres. Es deia Pere.

Com algú es capaç d’emportar-se tots els seus llibres a casa seva el divendres? Segur que ha de ser un “empollon” – vaig pensar.

Jo tenia planejat un gran cap de setmana. Sortir a sopar amb els amics i un partit de futbol dissabte per la tarda... en aquell moment vaig veure un grup de nois que corrien cap en Pere. Li van tirar els llibres que duia a les mans i el van llençar al terra. Vaig veure les seves ulleres com sortien volant i caure a tres metres d’ell, mentre els altres nois l’insultaven i li feien mofa. El vaig veure com mirava al cel i vaig poder observar una terrible tristesa en els seus ulls.  A les hores vaig sentir la necessitat d’anar on era. Vaig corre mentre s’arrastrava per arribar, amb llàgrimes als ulls, a les seves ulleres. Li vaig poder donar i li vaig dir:

- Aquests tipus són uns idiotes, haurien de poder entretenir-se en una altra cosa -.

En va mirar i em va dir: - Moltes gràcies -.

Hi havia un gran somriure a la seva cara. Era un d’aquells somriures que mostrava verdadera gratitud. El vaig ajudar a recollir els seus llibres i li vaig preguntar a on vivia.

Va resultar que casa seva era molt a prop de la meva, així que li vaig preguntar com era que no l’havia vist abans pel barri. Em va dir que abans havia estat en una altra escola d’un altre poble i que per raons de feina, els seus pares, s’havien hagut de traslladar aquí. Varem parlar pel camí de tornada a casa i va resultar ser un noi molt agradable. El vaig convidar a jugar a futbol amb els meus amics el dissabte a la tarda, i va acceptar.

Desprès del partit varem passar junts la resta del cap de setmana i quan més el coneixia, més m’agradava.

Va arribar el dilluns al matí i allà estava en Pere amb el seu munt de llibres. El vaig parar i li vaig dir, que si seguia d’aquella manera aviat aconseguiria un bon parell de bíceps. Ell simplement va somriure i em va passar la meitat dels llibres.

Durant els següents anys que va durar la secundaria ens varem convertir en autèntics amics. En el darrer any de batxillerat ja teníem pensat quina carrera volíem fer. Mentre ell va escollir medicina, jo em vaig decidir per arquitectura.

Al final dels estudis de batxillerat i tal i com era costum en el centre, un dels alumnes, que havia estat l’escolli’t per la resta de companys, havia de pronunciar un discurs de final de curs a manera d’acomiat.  Tothom per unanimitat va triar en Pere, ja que durant aquells darrers anys s’havia convertit en un company molt apreciat. Tot s’ha de dir, en el fons em vaig alegrar de que fos ell i no jo el qui ho hagués de fer.

Va arribar el dia de final de curs, i el moment del discurs. En Pere estava esplèndid i fins i tot les ulleres li donaven un aire atractiu i especial que he de confessar em recordava algun cop quan m’havia fet sentir gelós degut l’èxit que tenia amb les companyes de classe. Però avui per ell era un dia en el que estava especialment nerviós, així que em vaig acostar i amb un copet a l’esquena li vaig dir:

-Tranquil Pere, segur que estaràs genial -. Em va mirar amb agraïment i em va donar les gràcies.

Abans de començar el seu discurs, va aclarir la gola i va començar:

- El dia de final de curs de secundaria, és per mi un dia en el que hem d’agrair a totes aquelles persones que ens han ajudat a aconseguir arribar fins aquí. Els nostres pares, els nostres germans, els nostres mestres...però sobretot com és el meu cas, al meu amic -.

- Estic aquí, per a dir-vos, que tenir un amic és el millor regal que un pot tenir - . Jo el mirava de manera incrèdula mentre explicava el dia en que ens varem conèixer.

- Aquell dia, - va dir en Pere – jo havia planejat suïcidar-me, és per això que vaig decidir buidar la meva taquilla de tots els meus llibres per què la meva mare no ho hagués de fer, i quan estava camí de casa.... A les hores em va mirar profundament i em va regalar un somriure. - Gràcies a Deu -, va dir – un amic em va salvar....per què em va permetre recuperar el meu respecte i la meva autoestima que feia temps havia perdut. Tots el que estaven presents el varen aclamar. I va ser a les hores quan em vaig adonar, del que aquell moment havia representat.

Encara que no ho vulguem a la vida, amb les nostres accions podem afectar als altres, ja sigui per bé o per mal. Mai subestimis el poder de les teves accions. I recorda, que amb un petit gest pots canviar la vida d’una persona.