LA MESTRA D’EN JOAN. L’AUTOESTIMA (II)

Buscant una història sobre l’Autoestima, vaig trobar aquest conte en el que explica que en ocasions la manca de respecte i d’amor a un mateix, en la que podem caure les persones pot ser degut a circumstàncies alienes a ells mateixos. Sobreposar-se a aquestes situacions no resulta de vegades fàcil i és aquí quan la intervenció d’altres persones hi poden jugar un paper decisiu. La història es titula “La mestra d’en Joan” i diu així:

El primer dia de classe, la senyoreta Àngela, mestra del darrer curs de Primària, els hi va dir als seus alumnes que a tots els voldria per igual. Però als pocs dies això no va ser del tot cert, ja que en la primera fila es trobava, enfonsat en el seu pupitre, en Joan, en qui la professora Àngela ja s’hi havia fixat des de l’any anterior i havia observat que era un nen que no jugava amb els altres nens, que la seva roba estava sempre arrugada i que necessitava gairebé sempre d’una bona neteja.

Amb el pas del temps, la relació entre la professora i en Joan es va anar tornant desagradable, fins el punt de que ella va començar a sentir una preocupant antipatia per aquest alumne.

Un dia, la direcció de l’escola li va demanar a la senyoreta Àngela, revisar els expedients anteriors de cada nen de la seva classe per així comprovar la seva evolució. Ella va posar l’expedient d’en Joan el darrer, dubtant fins i tot de si l’hi calia llegir. Tot i això, quan va arribar al seu arxiu se’n va endur una gran sorpresa.

La mestra de tercer any escrivia: en Joan és un nen brillant amb un somriure espontani i sincer. Realitza la seva feina amb cura i és molt educat; és una joia tenir-lo a la classe.

La seva mestra de quart any va escriure: en Joan és un excel·lent alumne, apreciat i volgut pels seus companys, però te problemes a casa degut a la tensa relació de parella que mantenen els seus pares.

La mestra de cinquè any va escriure: els constants problemes que hi ha a casa d’en Joan, han provocat la separació dels seus pares; la seva mare s’ha tornat alcohòlica, i el seu pare mai el va a veure. Aquestes circumstancies estan provocant un seriós deteriorament del seu desenvolupament escolar, ja que no assisteix a classe amb la mateixa puntualitat i ganes que abans, i quan ho fa, o bé provoca baralles amb els seus  companys o simplement s’adorm.

En aquest moment, la senyoreta Àngela es va adonar del problema, i es va sentir culpable i trista, sentiment que va créixer quan en arribar les dates properes a les festes nadalenques, tots els alumnes li varen portar els regals embolicats en papers brillants i preciosos llaços, menys el d’en Joan, que va embolicar el seu regal matusserament, en un paper de diari. Alguns nens varen començar a riure quan la mestra hi va trobar a dins d’aquells papers arrugats, una polsera a la qual li faltaven la meitat de pedres i una ampolla de perfum mig buida. La senyoreta va tallar de forma contundent la burla que estava patint en Joan, alabant la bellesa de la polsera, i posant-se una mica de perfum en el coll i els canells.

En Joan es va quedar aquell dia desprès de classe tan sols per a poder dir-li: senyoreta Àngela, avui t’he pogut olorar com quan jo era feliç.

Desprès de que tots els nens haguessin abandonat l’escola, la senyoreta Àngela va estar plorant durant una llarga estona. I des de aquell mateix dia, va decidir no només ensenyar lectura, escriptura i aritmètica als seus alumnes, sinó que també els introduiria en l’aprenentatge dels valors i dels sentiments.

A mesura que passaven els dies, la senyoreta Àngela va començar a tenir un especial afecte pel Joan, i quan més temps treballava amb ell  des de l’afecte i la comprensió, més despertava a la vida, la ment d’aquell nen. Quant més el motivava, més ràpid aprenia, quant més li donava, més comprenia. I així, d’aquesta manera, va arribar el final del curs i en Joan s’havia convertit en un dels millors alumnes de la classe.

Un any després, la senyoreta Ángela va trobar una nota d’en Joan a sota de la porta de la seva classe on hi deia, que ella havia estat la millor mestra que havia tingut en la seva vida.

Varen passar 6 anys abans de que reves una altra nota d’en Joan. Aquest cop li explicava que havia acabat batxillerat i que havia obtingut una de les qualificacions més altes del seu institut, i que encara pensava que ella havia estat la millor mestra que havia tingut.

Varen passar 7 anys més, quan va rebre una altra carta. Aquest cop li explicava que tot i que havien estat uns anys de carrera universitària prou difícils finalment s’havia pogut llicenciar. En la firma de la seva carta i cridava l’atenció la longitud del seu nom: Doctor en Cirurgia Joan Riera Alberich. En la postdata, hi figuraven les següents paraules: segueixes essent la millor mestra que he tingut en la meva vida. Gràcies de tot cor senyoreta Àngela per creure en mi. Moltes gràcies per haver-me fet sentir important i per ensenyar-me que jo podia marcar la diferència.

La senyoreta Àngela, amb llàgrimes als ulls va agafar paper i bolígraf i li va escriure: No Joan, estàs equivocat. Tu vas ser qui em va ensenyar que era jo la qui podria marcar la diferència. En canvi a tu, només et calia una petita dosis d’Autoestima.