LA CAIXA DAURADA

Les emocions no són més que respostes davant d’uns estímuls determinats. Tenen la característica de ser específiques i reactives, és a dir que són resposta a un determinat esdeveniment sense que, per desgracia en masses ocasions, hi intervingui abans la component reflexiva, objectiva i racional del nostre cervell.

Serveixi a tall d’exemple la següent història que ara ús proposo, en la que es mostra com les emocions reaccionen als diferents estímuls. Es titula “La caixa daurada” i diu així:

“Era la nit de Nadal i una nena de tres anys li va demanar al seu pare, si li podia deixar un rotllo de paper d’embolicar daurat.

- Per què el vols? Li va demanar el pare.

- Vull fer un regal a una persona, va contestar la filla.

El pare, sense estar massa convençut, li va deixar el paper daurat tot dient-li: 

- D’acord, però agafa només el que et faci falta i no el malbaratis, pensa que aquest paper és molt car i amb els temps que corren no ens podem permetre desaprofitar res.

La nena va utilitzar el paper per embolicar una gran caixa, que va acabar adornant amb un bonic llaç i la va deixar sota l’arbre de Nadal.

Al dia següent la nena va agafar el regal i li va portar al seu pare.

–Això és per tu papi.

El seu pare sorprès, va desembolicar el paquet i quan va obrir la caixa va veure que aquesta estava buida. Pensant en el paper daurat que havia malgastat el pare va reaccionar de mala manera tot cridant: - Es que no saps que quan fas un regal se suposa que a dins de la caixa hi hauria d’haver alguna cosa?

La petita, amb llàgrimes als ulls veient la reacció del seu pare li va contestar: - No papi, no està buida... la he omplert de petons, tots per tu, papi estimat.

El pare es va sentir morir, davant de com havia actuat. Va abraçar a la seva filla i li va suplicar amb tot el seu cor que el perdonés.

Des d’aquell dia, l’home va guardar per sempre aquella caixa a sota del seu llit i quan se sentia deprimit, agafava de la caixa un petó imaginari tot recordant l’amor que aquell dia, la seva filla de tres anys havia dipositat en ell”. 

DOS CERVELLS, DUES MENTS

“La meitat de les nostres equivocacions en la vida neixen de que quan hem de pensar, sentim, i quan hem de sentir, pensem”.

John Churton Collins, (1848-1908), escriptor i crític literari angles.

Segons Goleman, en un sentit molt real tenim dues ments, una que pensa i l’altre que sent. Aquestes dues formes, fonamentalment diferentes de coneixement, interactuen per a construir la nostra vida mental. Una, la ment racional, és la forma de comprensió de la que som típicament conscients: més destacada en quant a la consciència, reflexiva, capaç d’analitzar i meditar. Però amb aquesta, existeix també un altre sistema impulsiu i poderós, encara que alguns cops il·lògic, es tracta de la ment emocional.

La dicotomia emocional/racional s’aproxima a la distinció popular entre cor i cap. Quan més intens és el sentiment, més dominant es torna la ment emocional i més ineficaç la racional. En poques paraules, les emocions descontrolades poden acabar fent estúpida a una persona intel·ligent.

Quan apareixen les passions, la balança s’inclina i és la ment emocional la que domina i aplaca a la ment racional.

Segons les investigacions de Goleman, el sentiment és anterior al pensament, és a dir, que la circulació d’una senyal arriba més ràpid a la part del cervell que genera una emoció, que a la part del cervell que raona el caràcter de la senyal rebuda i que analitza quina hauria de ser la resposta correcta. Això és el que fa que les emocions tinguin el poder d’alterar els pensaments.

Segons el professor canadenc Henry Mintzberg autor del llibre “Planificación en el lado izquierdo, dirección en el derecho”, els científics han sabut des de fa molt de temps que el cervell té dos hemisferis diferents, havent pogut comprovar que l’hemisferi esquerra controla els moviments del costat dret del cos, mentre que l’hemisferi dret controla els del costat esquerra.

A l’hemisferi esquerra la manera d’actuar sembla ser principalment lineal. La facultat lineal més important és la del llenguatge. L’hemisferi dret per la seva banda, sembla estar més especialitzat en els processos simultanis, en la percepció de sensacions i la motivació de les intuïcions.            

  

En relació als hemisferis cerebrals el professor Majaro planteja que en les dues darreres dècades s’ha descobert que cada costat del cervell efectua diferents processos mentals. El costat esquerra del cervell és el que s’encarrega primordialment de la lògica, del raonament i de l’anàlisi. El costat dret, s’encarrega dels sentiments, les emocions i del reconeixement de les formes.

Treballs més recents ratifiquen aquest discurs, destacant que l’hemisferi esquerra té a veure amb les funcions lògiques com són l’escriptura, el raonament, el ritme i l’ordre i l’hemisferi dret té relació amb les intuïcions, les emocions, la imaginació i la creativitat.

Una frase de l’empresari i escriptor William Clement Stone diu: “Quan dirigim els nostres pensaments correctament podem controlar les nostres emocions” i jo hi afegiria: i quan sabem controlar les nostres emocions, sabem dirigir correctament les nostres accions.

EL CAMPEROL I EL BIÒLEG

I parlant d’intel·ligències, em ve avui a la memòria una història que fa temps vaig llegir en un dels llibres d’en Jorge Bucay que es titula “El camperol i el biòleg” i que diu així:

“En un tren es troben asseguts, un davant de l’altre, un eminent biòleg, guardonat internacionalment, i un quasi analfabet camperol de la regió. El primer, amb un impecable i formal vestit gris fosc; l’altre, amb uns gastats però nets calçons de camp. Envoltat de llibres, el científic. Amb un petit sarró de roba, el camperol.

- Pensa llegir tots aquests libres durant el viatge? – va preguntar el camperol.

- No, però mai viatjo sense ells – va contestar el biòleg.

- I quan els llegirà?

- Ja els he llegit... i més d’un cop.

- I no se’n recorda?

- Me’n recordo d’aquests i de molts més...

- Quina barbaritat... I de que tracten els libres?

- D’animals...

- Quina sort tenen els seus veïns, al tenir un veterinari a prop...

- NO soc veterinari, soc biòleg.

- Aaaah...! I per a que serveix tot el que sap si no cura als animals?

- Per a saber més i més... Per a saber més que ningú.

- I això per què li serveix?

- Mira... Deixem que t’ho demostri, i de pas, potser, et faré una mica més productiu aquest viatge. Suposem que tu i jo fem una aposta. Suposem que per cada pregunta que jo et faci sobre animals i que tu no sàpigues contestar, em donis un euro. I suposem que per cada pregunta que tu em facis i sigui jo el que no sàpiga contestar, jo et doni cent euros... Malgrat del que a priori sembli desproporcionada la retribució econòmica, el meu saber inclinarà la balança al meu favor i al final del viatge jo hauré guanyat una mica de diners.

El camperol pensa i pensa... Fa comptes mentalment ajudant-se amb els dits.

Finalment, diu:

- Està segur senyor?

- Estic convençut – contesta el biòleg.

L’home dels calçons fica la mà a la seva butxaca i busca una moneda d’un euro (el camperol mai aposta si no té amb que pagar).

- Puc començar jo? - diu el camperol.

- Endavant – contesta, confiat, el biòleg.

- Sobre animals?

- Sobre animals...

- A veure... Quin és l’animal que té plomes, no posa ous, al néixer té dos caps, s’alimenta exclusivament de fulles verdes i deixa de viure quan li tallen la cua?

- Com? - pregunta el científic.

- Dic, que quin és el nom del bitxo que té plomes, no posa ous, neix amb dos caps, menja fulles verdes i deixa de viure si li tallen la cua?

El científic es sorprèn i fa un gest de reflexió. En silenci, enseguida es posa a buscar en la seva memòria la resposta correcta. Passen els minuts. A les hores s’atreveix a preguntar:

- Puc utilitzar els meus llibres?

- Clar! - contesta el camperol.

L’home de ciència comença a obrir varis volums damunt del seient, busca en l'índex, mira les il·lustracions, treu un paper i pren alguns apunts. Desprès de sota del porta equipatges treu de dins d’una gran maleta tres gruixuts i pesats llibres que també consulta.

Passen un parell d’hores i el biòleg segueix revisant pàgines i mirant i mussitant mentre anota estranys gràfics en la seva llibreta.

L’altaveu anuncia finalment que el tren està entrant a l’estació de destí. El biòleg accelera la seva recerca, suant i respirant una mica alterat; però no té èxit. Quan el tren afluixa la marxa, el científic posa la mà a la seva butxaca i treu un flamant bitllet de cent euros que entrega al camperol dient-li:

- D’acord, tu has guanyat... Té!.

El camperol es posa en peu i, agafant el bitllet, el mira content i se’l guarda a la butxaca.

- Moltes gràcies – li diu. I prenent el seu sarró, es disposar a partir.

- Espera, espera – va dir el biòleg – Quin és aquest animal?

- Ah... Jo tampoc ho sé... – va dir el camperol. I ficant la mà a la butxaca, va treure la moneda d’un euro i li va donar al científic dient:

- Aquí té un euro. Ha estat un plaer, senyor..."

Deixant a un costat el coeficient intel·lectual i el nivell de formació de cadascú, potser aquesta història en una bona lliçó per aquells que sobrevaloren els seus coneixements i menyspreen els coneixements de les altres persones.

El Quocient Intel·lectual (IQ) i el Quocient Emocional (EQ)

El psicòleg nord-americà Howard Gardner va escriure a l’any 1983 la seva teoria de les intel·ligències múltiples en el seu llibre titulat “Frames of Mind: The Theory of Multiple Intelligences”

La teoria de les Intel·ligències múltiples és una innovadora concepció que entén la intel·ligència no com quelcom innat i fix que domina totes les destreses i habilitats de resolució de problemes, sinó com a un conjunt d’intel·ligències localitzades en diferents àrees del cervell, que estan interconnectades entre sí, tot i que també poden treballar de manera individual, i amb la voluntat de desenvolupar-se àmpliament si troben un ambient que els ofereixi les condicions necessàries.

Segons Gardner aquestes capacitats cognitives són set:

1ª La lingüística - verbal, imprescindible en escriptors, poetes i periodistes.

2ª La lògica - matemàtica, pròpia dels científics.

3ª La corporal- cinètica, característica dels esportistes, artesans, cirurgians i ballarins.

4ª La musical, que l’utilitzen els cantants, compositors, músics i ballarins.

5ª L’espacial, que la tenen els mariners, enginyers, cirurgians, escultors, arquitectes o decoradors.

6ª La interpersonal, que es pot trobar en els bons venedors, polítics, professors i terapeutes.

7ª La intrapersonal, observable en psicòlegs, filòsofs i pensadors.

Cada persona posseeix una quantitat diferent de cadascuna d’aquestes intel·ligències i és la manera com les combina el que genera múltiples formes individualitzades del comportament intel·ligent.

Les dues últimes intel·ligències: la interpersonal i la intrapersonal, són la clau de la denominada Intel·ligència Emocional.

Jeanne Segal en el seu llibre “Su inteligencia emocional. Aprenda a incrementarla y usarla” (1998), fa una observació interessant quant planteja que sempre es pot aprendre a ser conscient  i acceptat els propis sentiments utilitzant la seva informació per a benefici nostre i dels altres.

Una persona quan neix, ho fa amb un determinat coeficient intel·lectual. Això permetrà en la seva etapa de formació, poder desenvolupar en major o menor grau, activitats matemàtiques, lingüístiques o d’altra classe mesurables. La Intel·ligència Emocional en canvi, únicament depèn del nostre aprenentatge.

Només una cosa pot determinar quanta Intel·ligència Emocional es pot desenvolupar en tota una vida, i aquesta és troba en la motivació i la consciencia del seu aprenentatge.

ANTECEDENTS I FONTS

A meitat del segle XX, el psicòleg nord-americà David McClelland va formular la seva teoria de la motivació que va basar sobre tres necessitats: poder, consecució i afiliació.

Segons ell, hi havia la falsa creença de que l’èxit depenia exclusivament de la capacitat intel·lectual. També deia que les qualificacions acadèmiques fan difícil predir adequadament el grau d’eficiència laboral d’un treballador o el seu èxit a la vida. Plantejava que els trets que diferencien als treballadors més sobresortints d’aquells que simplement fan bé les coses, s’havia de buscar en les competències relatives a l’empatia, l’auto disciplina i l’auto motivació entre d’altres.

Segons explica Hendrie Weisinger, el terme Intel·ligència emocional va ser creat pels psicòlegs John Mayer i Peter Salovey al 1990, quan varen identificar les quatre components bàsiques de la Intel·ligència Emocional que són:

1.     La capacitat de percebre, valorar i expressar emocions amb precisió.

2. La possibilitat de poder experimentar, o de generar a voluntat, determinats sentiments en la mesura que faciliten l’enteniment d’un mateix o d’una altra persona.

3.     La capacitat de comprendre les emocions i del que d’elles se’n deriva.

4.   La capacitat de regular les emocions per a fomentar un creixement emocional i intel·lectual.