UNA ANTIGA HISTÒRIA : “EN MANS DEL DESTÍ”

Es podria citar a un gran nombre de personatges, que han viscut la seva vida amb una actitud de resiliència. De la nostra època més recent, Gandhi, Viktor Frankl, Martin Luther King o Nelson Mandela, en són un exemple, però també aquesta actitud la podem trobar en d’altres personatges de l’antiguitat, com és el cas de la següent història:

“Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne, (21 de juliol del 356 a C - 10 de juny del 323 a C) va ser rei del regne grec de Macedònia (336-323 a C), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic.

Convertint el seu petit regne en el centre director de l'Imperi Persa, que arribava fins al riu Indus, es converteix en un dels personatges més cèlebres de l'Antiguitat. Va aconseguir realitzar, durant un breu període de temps, la unitat entre Orient i Occident, la qual no es tornaria a produir mai més en la història.

 Diu la llegenda que a l’any 333 a C, Alexandre el Gran acompanyat d’un petit exercit es dirigia a Issos per a enfrontar-se al rei Persa Darios III,  que tenia un exercit molt més nombrós que el seu. Els soldats d’Alexandre estaven desmoralitzats a causa de la seva inferioritat numèrica.

Un cop a Síria i molt a prop del lloc on s’havia de dirimir la batalla hi havia un temple. Era un temple molt semblant al de Delfos de l’antiga Grècia, que tenia la facultat de vaticinar els favors divins: les persones hi acudien per orar als Deus i demanar-los la seva gràcia. Quan sortien del santuari, era costum llençar una moneda a l’aire i si sortia cara, s’acomplien els favors que s’havien demanat.

Alexandre va anar al temple i va demanar ajut als Deus per què la victòria fos favorable al seu exercit malgrat ser menys nombrós. Al sortir del temple va llençar la moneda i va sortir cara. Els seus guerrers envalentits es van dirigir a la batalla i la van guanyar.

Quan va acabar la lluita un general es va dirigir a Alexandre i li va dir: Certament estem en mans del destí, res es pot fer sobre allò que han decidit els Deus -, i Alexandre li va contestar: - Quanta raó tens amic meu -, i li va ensenyar la moneda: tenia dues cares”.

La història d’Alexandre el Gran ens ve a dir que molts més cops dels que pensem, el destí és a les nostres mans. Som part activa del nostre futur i que en tot allò que hem de construir hi tenim molt a dir. Per a fer realitat allò que volem també es necessari creure que ho podem aconseguir. El nostre futur és quelcom que podem conquistar.

L’esser humà té la capacitat de ser a la vegada escriptor i actor de les seves pròpies històries.

La resiliència ens permet sovint, afrontar la vida amb una moneda de dues cares.