BUDA I L’ESCORPÍ.

Diu la llegenda, que un cop es trobava Buda assegut a tocar del marge d’un riu, quan va veure com un escorpí s’estava ofegant i va decidir treure’l de l’aigua; però quan ho va fer l’escorpí el va picar.

Per sort, l’escorpí no era verinós. Tot i així, a causa de la reacció al dolor de la picada, el mestre el va deixar anar i l’animal va caure a l’aigua i va començar a ofegar-se un altra cop.

El mestre el va intentar treure’l de nou i una altra vegada l’escorpí el va picar, i va tornar a parar a l’aigua.

Un dels seus deixebles que ho havia estat observant tot, es va acostar i li va dir: - Perdoni mestre, però vostè es una mica tossut! Per què vol treure l’escorpí de l’aigua, no veu que cada cop que ho intenti, l’escorpí el picarà? -.

I el mestre va respondre: - La naturalesa de l’escorpí és picar, però aquest fet no canviarà la meva naturalesa, que és la d’ajudar a tots els essers vius, “AIXÍ ÉS LA MEVA NATURALESA”-.

A les hores, fent servir una fulla, el mestre va treure a l’escorpí de l’aigua i li va salvar la vida,

Ajudar als altres i practicar el bé també és una manera de donar-li un sentit a la vida. Hem de saber cercar la nostra essència, aquella que ens acosti a la bondat i no deixar que res ho canviï.

Si aquesta naturalesa interior és la bondat has d’evitar que aquesta canviï

encara que algú et faci mal. Només hauràs de prendre precaucions en vers aquell o aquelles persones. La conducta i les accions dels altres, mai han de condicionar les teves.

No canviïs mai la teva essència. Pensa que si una rosa canvies la seva essència, deixaria de ser una rosa. Si tu canvies la teva essència, la teva naturalesa, aquella que  t’acosta a la bondat, deixaràs de ser tu.

Créixer o madurar no implica haver de canviar la teva essència. Quan la vida et presenti mil raons per plorar, demostra-li que tens mil i una raons per a somriure.

Mentre que algunes persones persegueixen la felicitat, altres en canvi la creen.

EL SENTIT DE LA VIDA

Donar un sentit a la vida constitueix un element essencial que permet a la persona que ha patit una agressió, sobreposar-se a les seves dificultats. Quan la recerca del sentit té un desenllaç favorable, la persona ferida pot avançar en el seu procés de transformació.

Si coneixes el per què de la vida, podràs suportar tots els coms al que estaràs sotmès.

“L’home pot ser desposseït de tot excepte d’una cosa: la darrera de les llibertats humanes, la llibertat d’escollir la actitud que un adopta davant de qualsevol conjunt de circumstàncies i d’escollir el seu propi camí”.

Viktor Frankl.

Si bé no som lliures per escollir allò que ens passa, sí que podem escollir la nostra actitud i la nostra resposta davant d’allò que ens passa.

No som responsables d’allò que sentim, si ho som d’allò que fem, amb allò que sentim.  

El bon humor i la resiliència.

Una persona amb sentit d’humor, és una persona equilibrada que es permet construir les seves relacions i els seus vincles des de la relativització de tots els problemes.

Deia Freud que a la vida, el sentit d'humor i en especial el sentit d’humor negre, representa un triomf per a la persona, per què aconsegueix sobreposar-se a qualsevol adversitat i reduir en ridículs fantasmes els monstres més grans.

En el món laboral, la resiliència humorística pot ser una habilitat important per a qualsevol treballador, sigui quin sigui l’àmbit en el que interactua.

“L’home sempre conserva el suficient sentit d’humor com per a riure dels mals que no pot evitar”.

Goethe.

Les dificultats de la felicitat

Les causes que provoquen la manca de felicitat són del tot diverses. Aquí en teniu tres exemples:

1. “El sentiment de culpa”, que apareix en la consciència quan un entra en conflicte amb els principis ètics i les normes socials que ha assumit.

2. La sensació de buit afectiu que depèn més de com es viu l’amor, que de l’amor que un viu.

3. El sentiment d’inferioritat que és un dels factors que més pesen en la infelicitat de les persones.

Luis Rojas Marcos diu que hi ha quatre lladres que ens prenen la felicitat. El primer és el dolor. El segon és la por. El tercer és la depressió i el quart és l’odi.

És savi aquell qui aconsegueix estimar i ser estimat, s’apassiona amb el que fa, gaudeix de l’amistat, lleialtat i intel·ligència, dels llibres que llegeix i pot llegir un i un altre cop, de la música que no es cansa d'escoltar i dels quadres que mai para de mirar. I s’allunya i expulsa del seu món, tot allò que considera estúpid, cruel, lleig i fins i tot incòmode. Savi a les hores és, ni més ni menys, ser feliç.

Diu un proverbi xinès, que la persona més feliç és aquella que pot donar felicitat als altres encara que sigui només amb una mica d’arròs.

Trobar el sentit de la teva vida es descobrir la clau de la felicitat

UNA ANTIGA HISTÒRIA : “EN MANS DEL DESTÍ”

Es podria citar a un gran nombre de personatges, que han viscut la seva vida amb una actitud de resiliència. De la nostra època més recent, Gandhi, Viktor Frankl, Martin Luther King o Nelson Mandela, en són un exemple, però també aquesta actitud la podem trobar en d’altres personatges de l’antiguitat, com és el cas de la següent història:

“Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne, (21 de juliol del 356 a C - 10 de juny del 323 a C) va ser rei del regne grec de Macedònia (336-323 a C), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic.

Convertint el seu petit regne en el centre director de l'Imperi Persa, que arribava fins al riu Indus, es converteix en un dels personatges més cèlebres de l'Antiguitat. Va aconseguir realitzar, durant un breu període de temps, la unitat entre Orient i Occident, la qual no es tornaria a produir mai més en la història.

 Diu la llegenda que a l’any 333 a C, Alexandre el Gran acompanyat d’un petit exercit es dirigia a Issos per a enfrontar-se al rei Persa Darios III,  que tenia un exercit molt més nombrós que el seu. Els soldats d’Alexandre estaven desmoralitzats a causa de la seva inferioritat numèrica.

Un cop a Síria i molt a prop del lloc on s’havia de dirimir la batalla hi havia un temple. Era un temple molt semblant al de Delfos de l’antiga Grècia, que tenia la facultat de vaticinar els favors divins: les persones hi acudien per orar als Deus i demanar-los la seva gràcia. Quan sortien del santuari, era costum llençar una moneda a l’aire i si sortia cara, s’acomplien els favors que s’havien demanat.

Alexandre va anar al temple i va demanar ajut als Deus per què la victòria fos favorable al seu exercit malgrat ser menys nombrós. Al sortir del temple va llençar la moneda i va sortir cara. Els seus guerrers envalentits es van dirigir a la batalla i la van guanyar.

Quan va acabar la lluita un general es va dirigir a Alexandre i li va dir: Certament estem en mans del destí, res es pot fer sobre allò que han decidit els Deus -, i Alexandre li va contestar: - Quanta raó tens amic meu -, i li va ensenyar la moneda: tenia dues cares”.

La història d’Alexandre el Gran ens ve a dir que molts més cops dels que pensem, el destí és a les nostres mans. Som part activa del nostre futur i que en tot allò que hem de construir hi tenim molt a dir. Per a fer realitat allò que volem també es necessari creure que ho podem aconseguir. El nostre futur és quelcom que podem conquistar.

L’esser humà té la capacitat de ser a la vegada escriptor i actor de les seves pròpies històries.

La resiliència ens permet sovint, afrontar la vida amb una moneda de dues cares.

LA RESILIÈNCIA

La resiliència, és la capacitat que té una persona o un grup, d’afrontar les adversitats, sobreposant-se i ressorgint enfortit i transformat.

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, resiliència és un terme empleat per la ciència per definir la resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, i ve donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid.

També ens d’altres àmbits de la tecnologia ens podem referir a la resiliència com la capacitat que tenen certs materials a resistir una força a través de la seva deformació, per recuperar posteriorment al desaparèixer la força, la seva estructura original.

En l’àmbit de la psicologia i la sociologia el concepte de resiliència, s’aplica en aquelles persones que, malgrat els esdeveniments desestabilitzadors, les condicions de vida difícils o dels traumes greus que ha patit, han seguit avançant per a obtenir la millora de la seva situació.

Les persones resilients tenen un gran sentit del compromís, una forta sensació de control dels esdeveniments i estan més obertes als canvis de la vida a la vegada que tendeixen a interpretar les experiències estressants i doloroses com una part més de l’existència.

Cal saber aprendre tant de l’èxit com del fracàs i que els finals ja no ens han de preocupar ja que segurament signifiquen nous començaments.

“Allò que resisteix, persisteix; allò que acceptes, es transforma”.

Proverbi Budista.

La resiliència és un procés, no una situació especial ni un moment determinat en el temps.

En el llibre, “La Resiliència. Créixer des de l’adversitat” els autors Anna Forés i Jordi Grané ens indiquen els deu camins per a construir la resiliència. Segons ells aquest són:

1.     Fer connexions.

2.     Evitar veure la crisis com un problema insuperable.

3.     Acceptar que els canvis són part de la vida.

4.     Avançar en vers objectius realistes.

5.     Actuar amb decisió contra les adversitats.

6.     Buscar oportunitats per a descobrir-se a un mateix.

7.     Alimentar una visió positiva d’un mateix.

8.  Descontextualitzar els esdeveniments des d'una perspectiva positiva.

9.     Mantenir una visió esperançadora.

10. Cuidar-se i prestar atenció a les teves necessitats i sentiments.

Els processos de resiliència es desenvolupen en una dinàmica de resistència i superació, completada per una dinàmica de construcció. Però la construcció, no es realitza sense un punt de recolzament positiu. Aquest punt pot ser petit, aparentment poc més important, però ha de ser positiu: la família, una amistat, un projecte, un objectiu portador d’un sentit per a la persona.

“Per a portar a terme un canvi l’hem d’encarnar”. 

                        Mahatma Gandhi.