EL CONTE DELS DIMONIS

Seguint amb el fil de l’anterior entrada, de vegades ens preguntem: Però, on cal buscar realment la verdadera “FELICITAT”?

La història que us proposo a continuació, ens ho explica. Jo la he titulat “el conte dels dimonis” i diu així:

“Explica la llegenda, que poc abans que la humanitat existís, es varen reunir uns quants dimonis per fer una mala jugada als homes.

Un d’ells va dir: - Molt aviat seran creats els humans. No és bo que tinguin masses virtuts. Hauríem de fer alguna cosa per què els hi sigui més difícil el seu pas per la vida. Els podríem omplir- de vicis i de defectes; això els farà mal -.

El líder dels dimonis va dir: - Ja està previst que tinguin defectes i vicis, però amb això no hi ha prou per a fer-los uns essers desgraciats. Crec que els hauríem de privar d’alguna cosa que els fes estar descontents cada dia de la seva vida -.

- Què divertit! – varen dir tots.

A les hores un dels dimonis, va comentar: - Crec que els hi hauríem de prendre alguna cosa que considerin molt important... però què? -.

Després de molt pensar el líder dels dimonis va exclamar: - Ja ho sé! Els hi prendrem “La FELICITAT” amagant-la en un lloc on mai la puguin trobar -.

- Meravellós, fantàstic,  excel·lent idea! - Varen cridar tots els dimonis.

El líder va seguir: - El problema és a on amagar-la per què mai la puguin trobar -.

Un altre dels dimonis, va prendre la paraula: - Anem a amagar-la al cim de la muntanya més alta del món - . De manera immediata, un altre membre va respondre: - No, aquest no és un bon lloc, recorda que tindran molta força i seran persistents; fàcilment algun cop, algú podrà pujar i la trobarà i si la troba un, ja tots voldran escalar el cim i així tots la tindran -.

Un tercer dimoni va proposar: - A les hores, amaguem-la al fons del mar -.

Un quart que encara no havia pres la paraula va contestar: - Tampoc no em sembla bona idea, recorda que tindran curiositat i en un moment determinat construiran un aparell per poder baixar al fons de l’oceà i a les hores la trobaran -.

El tercer dimoni va dir: - Doncs amaguem-la en un planeta que estigui lluny de la Terra -. De nou el quart dimoni va dir: - No, recorda la seva intel·ligència, un dia algú construirà una nau en la que podran viatjar a altres planetes i la descobriran -.

Un dimoni vell, que fins aquell moment havia estat en silenci escoltant atentament tota la conversa, es va posar en peu i en el centre de la reunió, va dir: - Crec que sé on amagar la felicitat per què mai no la trobin. “La FELICITAT” cal amagar-la allà on mai ningú la busqui -.

Tots els dimonis  varen preguntar plegats: - Però a on? -.

El vell dimoni va respondre: - L’amagarem a dins d’ells mateixos, ...molt a prop del seu cor. Tots estaran tan enfeinats en buscar-la en les coses externes que mai arribaran a pensar que “La FELICITAT” està en el seu interior i això els hi passarà mentre són uns infeliços, sense saber que tot el temps haurà estat a dins seu -.

Les rialles i els aplaudiments es van multiplicar i tots els dimonis reien i ballaven d’alegria”.

La felicitat, que sempre està a dins de l’esser humà, només es manifesta quan la desenterrem de tots els enganys, exigències i condicions externes.

Descobrir “La FELICITAT” autèntica i permanent i desenvolupar aquest sentiment, només depèn de nosaltres mateixos.

LA RECERCA DE LA FELICITAT

Per la recerca de la felicitat a través d’una actitud positiva, només cal:

1.     Una actitud interior positiva que cal cultivar.

2.     Una decisió personal que es pren cada dia.

3.     Tenir clar que la vida és un camí, no una fita.

Si veiem el nostre estat d’ànim de cada dia, veurem que aquest és canviant. És important saber detectar quin és el fil conductor de com ens trobem i ens comportem per tal de poder detectar i intervenir en aquelles possibles senyals emocionals negatives per tal d’evitar que ens portin a un malestar permanent.

Saber acceptar

Acceptar no significa resignar-se. L’acceptació no nega la realitat. Acceptar és saber veure les coses com són i accepta-les, però sense renunciar a realitzar aquells canvis per millorar les condicions. Es tracta d'acceptar el que és i carregar-ho de significat positiu per seguir creixent.

Cal considera les coses que ens passen a la vida com si fossin anècdotes o simplement pràctiques d’aprenentatge. Totes elles, tant les que ens agraden com les que no ens agraden, tenen la mateixa funció: fer-nos créixer. Hem d’aconseguir que la felicitat tan sols depengui de la nostra ment.

“Mai deixis que ningú et digui que no pots fer alguna cosa. Si tens un somni has de protegir-lo. Si algú no pot fer alguna cosa, et dirà que tu tampoc pots. Si ho vols, ves a per ell”.

De la pel·lícula “A la recerca de la felicitat”.

  

Quatre reflexions sobre la felicitat

La felicitat com actitud: La nostra felicitat depèn més de com vivim les coses que de les coses que vivim. La felicitat no és un destí a on arribar, sinó una forma de viatjar.

La felicitat com a virtut, plenitud i contemplació: La plenitud segons Aristòtil és arribar fins allà on un és capaç.

La felicitat com a capacitat interna de la persona: Sèneca deia que cada persona és capaç de crear-la.

La felicitat del moment: Una estratègia a seguir, és no guardar res per una ocasió especial sinó prendre consciència de que cada dia i a cada moment pot esser especial si ens ho proposem.

“La felicitat s’aconsegueix quan allò que un pensa, allò que un diu i allò que un fa, estan en harmonia”.

Gandhi

 ACTITUD POSITIVA: ADAPTACIÓ SOCIAL I RESILIÈNCIA

El cinquè pilar de la Intel·ligència Emocional, també com el quart, dins de les relacions interpersonals, és el de l’ACTITUD POSITIVA i es desenvolupa a través de l’ADAPTACIÓ SOCIAL i la RESILIÈNCIA.

Si recordem, el concepte d’adaptació social, és tracta d’una habilitat que es basa en saber afrontar les diferents situacions amb una actitud positiva tenint present que la resposta que donem a allò que ens passa, sempre depèn de nosaltres.

Si bé no podem controlar allò que succeeix, quasi sempre podem decidir la nostra actitud davant d’allò que vivim.

Aquesta actitud positiva que hem decidit mantenir, té en la majoria dels casos la possibilitat de generar també respostes positives en els altres.

Segons Goleman, l’adaptació social seria una de les habilitats socials, que ens permet ser un expert per a induir respostes desitjades en els altres.

De totes les competències emocionals que depenen d’aquesta habilitat social en voldria destacar-ne set, que són:

1. La capacitat de poder influir positivament en els altres.

2. El saber elaborar missatges convincents i amb criteri.

3. El tenir la capacitat de saber gestionar bé els conflictes.

4. La capacitat de lideratge, que vol dir tenir la capacitat d’inspirar i guiar a les persones.

5. Ser un catalitzador del canvi o el que és el mateix, iniciar i administrar situacions noves.

6. Ser un constructor de lligams per tal de reforçar les relacions interpersonals dins d’un grup.

7. El tenir la capacitat de generar equip per tal de poder crear sinergies per aconseguir objectius comuns.

Amb una actitud positiva els teus problemes es transformen en reptes, els teus obstacles amb aprenentatge i les teves penes en part de la teva vida. 

UNA HISTÒRIA AMB EMPATIA

Feia pocs dies que havia començat las classes de quart curs d’ESO. Tornava de l’Institut quan vaig veure a un noi de la meva classe que anava a casa seva carregant un munt de llibres. Es deia Pere.

Com algú es capaç d’emportar-se tots els seus llibres a casa seva el divendres? Segur que ha de ser un “empollon” – vaig pensar.

Jo tenia planejat un gran cap de setmana. Sortir a sopar amb els amics i un partit de futbol dissabte per la tarda... en aquell moment vaig veure un grup de nois que corrien cap en Pere. Li van tirar els llibres que duia a les mans i el van llençar al terra. Vaig veure les seves ulleres com sortien volant i caure a tres metres d’ell, mentre els altres nois l’insultaven i li feien mofa. El vaig veure com mirava al cel i vaig poder observar una terrible tristesa en els seus ulls.  A les hores vaig sentir la necessitat d’anar on era. Vaig corre mentre s’arrastrava per arribar, amb llàgrimes als ulls, a les seves ulleres. Li vaig poder donar i li vaig dir:

- Aquests tipus són uns idiotes, haurien de poder entretenir-se en una altra cosa -.

En va mirar i em va dir: - Moltes gràcies -.

Hi havia un gran somriure a la seva cara. Era un d’aquells somriures que mostrava verdadera gratitud. El vaig ajudar a recollir els seus llibres i li vaig preguntar a on vivia.

Va resultar que casa seva era molt a prop de la meva, així que li vaig preguntar com era que no l’havia vist abans pel barri. Em va dir que abans havia estat en una altra escola d’un altre poble i que per raons de feina, els seus pares, s’havien hagut de traslladar aquí. Varem parlar pel camí de tornada a casa i va resultar ser un noi molt agradable. El vaig convidar a jugar a futbol amb els meus amics el dissabte a la tarda, i va acceptar.

Desprès del partit varem passar junts la resta del cap de setmana i quan més el coneixia, més m’agradava.

Va arribar el dilluns al matí i allà estava en Pere amb el seu munt de llibres. El vaig parar i li vaig dir, que si seguia d’aquella manera aviat aconseguiria un bon parell de bíceps. Ell simplement va somriure i em va passar la meitat dels llibres.

Durant els següents anys que va durar la secundaria ens varem convertir en autèntics amics. En el darrer any de batxillerat ja teníem pensat quina carrera volíem fer. Mentre ell va escollir medicina, jo em vaig decidir per arquitectura.

Al final dels estudis de batxillerat i tal i com era costum en el centre, un dels alumnes, que havia estat l’escolli’t per la resta de companys, havia de pronunciar un discurs de final de curs a manera d’acomiat.  Tothom per unanimitat va triar en Pere, ja que durant aquells darrers anys s’havia convertit en un company molt apreciat. Tot s’ha de dir, en el fons em vaig alegrar de que fos ell i no jo el qui ho hagués de fer.

Va arribar el dia de final de curs, i el moment del discurs. En Pere estava esplèndid i fins i tot les ulleres li donaven un aire atractiu i especial que he de confessar em recordava algun cop quan m’havia fet sentir gelós degut l’èxit que tenia amb les companyes de classe. Però avui per ell era un dia en el que estava especialment nerviós, així que em vaig acostar i amb un copet a l’esquena li vaig dir:

-Tranquil Pere, segur que estaràs genial -. Em va mirar amb agraïment i em va donar les gràcies.

Abans de començar el seu discurs, va aclarir la gola i va començar:

- El dia de final de curs de secundaria, és per mi un dia en el que hem d’agrair a totes aquelles persones que ens han ajudat a aconseguir arribar fins aquí. Els nostres pares, els nostres germans, els nostres mestres...però sobretot com és el meu cas, al meu amic -.

- Estic aquí, per a dir-vos, que tenir un amic és el millor regal que un pot tenir - . Jo el mirava de manera incrèdula mentre explicava el dia en que ens varem conèixer.

- Aquell dia, - va dir en Pere – jo havia planejat suïcidar-me, és per això que vaig decidir buidar la meva taquilla de tots els meus llibres per què la meva mare no ho hagués de fer, i quan estava camí de casa.... A les hores em va mirar profundament i em va regalar un somriure. - Gràcies a Deu -, va dir – un amic em va salvar....per què em va permetre recuperar el meu respecte i la meva autoestima que feia temps havia perdut. Tots el que estaven presents el varen aclamar. I va ser a les hores quan em vaig adonar, del que aquell moment havia representat.

Encara que no ho vulguem a la vida, amb les nostres accions podem afectar als altres, ja sigui per bé o per mal. Mai subestimis el poder de les teves accions. I recorda, que amb un petit gest pots canviar la vida d’una persona.