L’ARBRE QUE NO SABIA QUI ERA

Abans de seguir endavant amb el primer dels cinc pilars de la Intel·ligència Emocional, que és l’autoconeixement, deixeu-me introduir aquesta part tant important de la nostra psicologia amb una història que es titula, “L’arbre que no sabia qui era”, i que diu així:

“Hi havia una vegada, en algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps, que podria ser qualsevol temps, un bonic jardí, ple d’arbres i plantes. Hi havia pomers, tarongers, presseguers i esplendits rosers...Tot era alegria en el jardí; i totes les especies que hi vivien estaven molt felices. Només hi havia un sòl arbre que se sentia profundament trist. El pobre tenia un problema: no donava fruïts.

- No se qui sóc - es lamentava.

- El que et falta, es concentració – li deia el pomer – Si realment ho intentes, podràs tenir delicioses pomes. Veus que fàcil és? -

- Fes-me cas a mi - li va dir el roser, - és més senzill tenir roses. Veus que belles són? -

I desesperat, el pobre arbre intentava sense èxit fer tot el que li deien. Però com no podia ser com els altres, cada cop se sentia més frustrat.

Un dia va arribar al jardí un mussol, la més sabia de totes les aus, i al veure la desesperació de l’arbre, va exclamar:

- No et preocupis, el teu problema no és tan greu, és el mateix que els hi passa a molts dels essers que viuen a la terra. És el teu enfocament de les coses el que et fa patir. No dediquis la teva vida a ser com els altres et diuen que siguis. Has de ser tu mateix i t’has de conèixer tal i com ets. I per aconseguir això, tant sols has d’escoltar la teva veu interior -

I dit això, el mussol se’n va anar. 

- La meva veu interior...? Ser jo mateix...? Coneixem...?- es preguntava l’arbre desesperat. I es va posar a meditar aquests conceptes.

Finalment, de cop va comprendre i va escoltar com una veu interior li deia:

- Tu mai donaràs pomes, per què no ets un pomer, ni floriràs cada primavera, per què no ets un roser. Tu ets un roure i el teu destí es créixer gran i majestuós. I donaràs aixopluc a les aus, i ombra als viatgers i bellesa al paisatge. Això és el que tu ets! –

I a partir d’aquell moment, l’arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a fer tot allò que el permetés ser ell mateix. Així aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tots. I només a les hores tot el jardí va ser completament feliç, cadascú coneixent-se a si mateix".

Com podem entendre el que ens envolta, sinó sabem ni tan sols qui som, ni com som... Per això és fonamental tenir coneixement i saber interpretar les nostres emocions.

Si no et coneixes a tu mateix, no pots conèixer res...