EL BUDA D’OR

Recordo una història, que mai no em cansaré de llegir. Parla sobre la veritable “essència” que tots portem a dins, i es titula el “Buda d’Or”. Diu així:

“A l’any 1957, en una petita població de Tailàndia, un grup de monjos d’un monestir varen haver de traslladar un gran Buda d’argila a un nou emplaçament a la ciutat de Bangkok. El monestir havia de canviar de lloc per qüestions que afectaven al subsòl i es temia per la seguretat de les persones.

Quan la grua va començar a aixecar el gran ídol de la figura de Buda, el seu pes era tan gran que va començar a esquerdar-se, i per si no hi havia prou, va començar a ploure. El superior dels monjos, preocupat pels danys que podria patir, va decidir baixar l’estàtua al terra i va manar que la recobrissin amb una roba gruixuda que la protegís de la pluja.

Més tard, ell mateix va anar a verificar com estava el Buda i va introduir una llum per sota la roba per a comprovar si l’estàtua seguia seca. Quan la llum va il·luminar les esquerdes de la figura, va observar que alguna cosa brillava al seu interior. Mirant més atentament, es va preguntar si no seria possible que hi hagués alguna cosa a sota del fang. Va anar a cercar un escarpell i un martell i va començar a retirar l’argila. En anar fent-se l’esquerda més gran, també es feia més gran la claror que sobresortia de les esquerdes. Varen fer falta moltes hores de treball fins que per fi el monjo es trobes davant d’un extraordinari Buda d’Or massís.

Segons sembla, segles abans de que el monjo superior descobrís el Buda, l’exèrcit Birmà va estar a punt d’envair Tailàndia, anomenada en aquells temps, Siam.

Els monjos a l’adonar-se de que el seu país no trigaria a ser atacat, varem recobrir d’argila el seu preciós Buda d’Or per tal de que no acabés formant part del tresor dels birmans. Els invasors van passar pel ganivet a tots els monjos i així el secret del Buda d’Or es va mantenir ben guardat fins a aquell memorable dia de l’any 1957”.

La reflexió a aquesta història, és que tots estem com el Buda, recoberts d’una dura capa creada per les nostres pors, inseguretats, insatisfaccions i pel nostre ego, però que malgrat tot,  dins de cadascun de nosaltres hi ha un Buda d’Or, que és la nostra veritable essència.

En alguna època de la nostra vida, potser entre els dos i els nou anys, comencem a cobrir la nostra veritable essència daurada, la nostra essència natural. I a mida que ens anem fent grans, aquesta essència es va amagant sota gruixudes capes d’argila.

Per tal de poder endinsar-nos en el nostre autoconeixement, de manera molt semblant a la que va fer el monjo amb l’escarpell i el martell, la feina a la que ara ens afrontem és la de tornar a descobrir la nostra autèntica essència, la del nostre propi Buda d’Or, que tots portem dins.