L'ENSENYANÇA DEL GOT D'AIGUA

Encara que molt lluny de les nostres experiències quotidianes, sempre pot ser interessant quan parlem de les tècniques de control de les emocions, les pràctiques que impartien i imparteixen els grans mestres orientals. Un d’aquest exemples el tenim en la següent història, que diu així:

“Un Lama impartia ensenyances als monjos i novicis del monestir. Seguint la doctrina de Buda, posava especial èmfasi en captar la transitorietat de tots els fenòmens, per retirar-se dels pensaments i a través de la meditació profunda percebre el gloriós buit interior de la veu de la ment il·luminada. Mostrava mètodes molt antics als seus deixebles per tal que pugessin apartar-se dels pensaments i buidar la ment d’inútils continguts.

- Buideu-vos, buideu-vos – exhortava incansablement als deixebles. Així un dia i una altre dia, amb la mateixa insistència que les aigües flueixen pel riu o el sol surt després de l’alba. Tant va insistir, que alguns dels deixebles van anar a veure al mestre per demanar-li respectuosament: - Venerable mestre, en absolut posem en dubte la validesa de les teves ensenyances, però...

- Però? – va preguntar el Lama, amb un lleu somriure als llavis.

- Per què poses tant d’èmfasi en que ens buidem?, És que potser, respectat mestre, no accentues massa aquest aspecte de l’ensenyament?

- M’agrada que em qüestioneu – va dir – No vull que accepteu res que no hagi estat sotmès a l’escrutini de la vostra intel·ligència. Ara he de dur a terme la meva pràctica de meditació, però sol·licito que tots vosaltres us reuniu al vespre amb mi al Santuari. Això si, estimats, vull que cadascun de vosaltres porti un got ple d’aigua -. 

Els deixebles van dissimular com van poder i algun d’ells fins i tot va haver de reprimir el seu somriure. O sigui que el seu mestre els hi demanava una cosa tan ridícula com que tots ells anessin al Santuari amb un got ple d’aigua. Es tractaria d’algun ritus especial? Seria per fer una ofrena a algun Deu? Va anar passant el dia de manera lenta. Els deixebles no deixaven de fer conjetures sobre l’estranya sol·licitud del seu mestre. Uns aventuraven que es tractaria d’una cerimònia especial en honor a la misericòrdia de Tara; altres pensaven que potser el Lama els faria llegir en veu alta durant tota la nit les sagrades escriptures i que l’aigua era per evitar l’excessiva sequedat de la boca. Alguns confessaven que no tenien la menor idea del per què de tant insòlita petició.

El sol es començava a amagar darrera de les muntanyes i els deixebles van prendre cadascun d’ells un got i el van omplir d’aigua. Després ansiosos per a desvelar el misteri, varen anar al Santuari i es van presentar davant del mestre.

- Bé nois – va dir el Lama, rient amb el seu excel·lent humor. – Ara us demanaré que feu una cosa molt simple. Doneu un cop al got amb qualsevol objecte que tingueu. Vull escoltar la musica que és capaç de sortir de cadascun dels vostres gots -. Els deixebles van colpejar els gots, però dels mateixos no va sortir ni el més mínim so, únicament es va poder escoltar un soroll sord, lleig i apagat que res tenia a veure amb el que era una nota musical. A les hores el mestre va ordenar:  - Ara estimats meus, buideu els gots i repetiu l’operació -. Així ho varen fer els monjos. Van buidar tots els gots i quan els van colpejar va sorgir un so viu, intens i musical. Els deixebles van mirar al Lama. Ell va esbossar un somriure i simplement es va limitar a dir: - Got ple no sona; ment atapeïda no llueix. Us desitjo feliços somnis -. Els deixebles ho van entendre perfectament. Mai podrien oblidar allò de: “got ple no sona”.

 

Quan oblidem els densos núvols de la ignorància de la ment, en el buit original de la mateixa sorgeix el revelador so de la il·luminació.

Hem de ser capaços de buidar-nos dels nostres pensaments, sobretot d’aquells que ens son nocius, per tal de poder escoltar la nostra veu il·luminada que ens a de portar a aconseguir la nostra pau interior.

“La veritat només es manifesta quan la ment està buida d’allò que és conegut, ..., quan no actua”. 

Jiddu Krishnamurti

TÈCNIQUES DE CONTROL DE LES EMOCIONS (II).

Adquirir la facultat de resoldre problemes.

Abans d’abordar algunes de les tècniques de resolució de problemes hem d’entendre en primer lloc, la naturalesa dels propis problemes.

Si ens plantegem la vida com una sèrie de situacions que requereixen d’algun tipus de resposta, a les hores, cap situació en si mateixa és un problema. El que ho converteix en problema, és la ineficàcia de la nostra resposta. Si se’ns perd un document, el problema no és la pèrdua del document, sinó la nostra incapacitat per trobar-lo.

La qüestió és trobar la millor manera de resoldre la situació que va generar el problema. Això és el que s’entén per resolució de problemes.

Els processos i les tècniques que proposa Weisinger per la resolució de problemes són les següents:

a.     Identificar i definir la situació problemàtica.

b.     Recerca d’idees i alternatives.

c.      Selecció de les idees i definició de les millors estratègies.

d.     Avaluació dels resultats.

a. Identificar i definir la situació problemàtica.

La manera emocionalment intel·ligent per tal de poder identificar la situació problemàtica, és definir l’element irritant.

Una vegada definida la situació  problemàtica, podem considerar-la des de una altra perspectiva, canviant la nostra percepció de la situació.

Una de les dificultats lligades a les situacions problemàtiques és que sovint les contemplem amb estretor de mires.

La reacció més habitual que tenim davant dels problemes que ens afecten, és buscar les seves causes fora de nosaltres, tractant d’identificar un culpable, per a centrar en ell totes les nostres critiques i de ser possible, la nostra lluita.

Aquesta forma de reaccionar l’única cosa que fa, és augmentar el nostre nivell de tensió, però no soluciona el problema. En darrera instància, els factors externs estan fora d’allò que els especialistes denominen àrea d’influència.

Només quan som capaços d’identificar la part de responsabilitat (insuficiències i limitacions) que tenim en el problema, és quan podem començar a actuar dins de la nostra àrea d’influència.

* El veritable problema no és qui està implicat en això, sinó la manera en que jo responc a la situació.

* El veritable problema no és en quins termes es planteja, sinó com jo ho encaro.

* El veritable problema no és per què succeeix, sinó com responc jo i de la manera que ho faig.

El replantejament dels nostres pensaments i de la nostra manera de veure una determinada situació problemàtica ens permet contemplar aquesta situació des d’una nova perspectiva.

Si ens situem en la nostra àrea d’influència i la solució del problema està al nostre abast, a les hores el problema es transforma en un desafiament al qual podem trobar una resposta eficaç.

b. Recerca d’idees i alternatives.

Algunes de les idees que es poden plantejar potser siguin impracticables, però potser partir d’aquests plantejaments inicials ens pot conduir a d’altres més raonables.

c. Selecció de les idees i definició de les millors alternatives.

Un cop esgotades totes les possibilitats de generar idees, cal determinar els criteris que hem d’aplicar per fer-ne una primera selecció als efectes de poder assolir els objectius fixats que tenen com a finalitat la resolució del problema. La precisió de les idees ens permet poder reduir el llistat.

d. Avaluació dels resultats.

La darrera etapa consisteix en avaluar els resultats per veure si necessitem afinar o modificar les nostres estratègies. En el cas de que no s’hagi acomplert l’objectiu que és la de la resolució del problema obligarà a iniciar altre cop el procés des del començament.

En qualsevol cas és important recordar la cita d’Albert Einstein quan deia:

“No podem resoldre els problemes, amb el mateix pensament amb que es van crear”.