L’AUTOCONTROL DE LES EMOCIONS (I)

“Expliquen que un home patia sovint atacs d’ira i còlera, així que va decidir un dia abordar aquesta situació. Per això va anar a l’encontre d’un vell savi amb fama de conèixer la naturalesa humana. Quan va arribar davant de la seva presència li va parlar de la següent forma:

- Senyor, vull sol·licitar la vostra ajuda, ja que tinc uns forts atacs d’ira que estan fent la meva vida molt desgraciada. Jo sé que sóc així, però també sé que puc canviar si vostè m’aconsella.

- Això que m’expliques és molt interessant – va dir l’home gran. – De totes formes, per poder tractar bé el teu problema és necessari que em mostris la teva ira i així poder saber de quina naturalesa és.

- Però ara no tinc ira – va argumentar.

- Bé – respongué el savi, - el que hauràs de fer en aquest cas, és que la propera vegada que t’envaeixi l’ira, has de venir el més ràpid possible a ensenyar-me-la.

L’home es va mostrar d’acord i va tornar a casa seva. Però pocs dies desprès es va trobar amb un nou atac de còlera i va marxar ràpidament a veure l’home gran. El fet és que el vell habitava en el lloc més alt d’un monticle molt allunyat de la població, així que quan per fi va arribar al cim i en presència del savi...

- Senyor, estic aquí, altre cop tal i com em vareu dir.

-  Molt bé, mostrem la teva ira.

Però al pobre home se li havia passat l’ira durant la pujada.

- És possible que no hagis anat suficientment ràpid – va dir el vell savi. – La propera vegada ves molt més ràpid i així arribaràs amb l’ira.

Als pocs dies a l’home el va assaltar un altre fort atac de còlera i recordant la recomanació del savi va començar a corre pujada amunt el més ràpid que va poder. Quan mitja hora més tard va arribar completament esgotat a casa del vell, aquest el va increpar tot dient:

- Això no pot continuar així, una altra vegada arribes sense ira. Crec que has d’esforçar-te encara més i tractar de pujar el cim molt més ràpid. Sinó no et podré ajudar.

L’home va marxar entristit, i jurant a si mateix que la propera ocasió correria amb totes les seves forces per arribar a temps de mostrar la seva ira.

El darrer dia que va arribar traient el fetge per la boca fins al punt de quasi morir, el mestre, per fi, li va dir:

- Crec que m’has enganyat. Si la teva ira formes part de tu, me la podries ensenyar. Has pujat a casa meva més de vint vegades i mai has estat capaç de mostrar-me-la. Aquesta ira no et pertany. No és teva. T’atrapa en qualsevol lloc i per qualsevol motiu i desprès t’abandona. Per tant, la solució és fàcil: la propera vegada que vulgui arribar a tu, no la recullis.”

L’habilitat per saber com tranquil·litzar-nos i calmar la nostra ira, la nostra tristesa o la nostra angoixa és alguna cosa que hem de practicar i cultivar.